Permitidme recordar a los derrotados que descubrí en otro idioma nuestro
nutriendo una antología* de poetas, muertos a una edad nada provecta
—Héctor, Andrea, Ismael, Anna, Toni, Àlex—,
cada cual con su trágica muerte y su circunstancia a cuestas.
Ismael Fuster (Sant Celoni, 1971 - Tarragona, 2000)
Murió o, en todo caso, quedó totalmente incapacitado para cualquier actividad, en un accidente de tráfico en el que perdió la vida su compañera Andrea Hollenberg.
Publicó tres libros:
Carrers molls (Premio Joan Duch, 1994), L'escultor d'ombres (Premio Màrius Torres, 1995) y El músic cec (Premio Divendres culturals, 1997)
EL GOS DEL POETA
Alguns diuen que som un inconscient
escrit com un discurs, des que ens vam veure
al mirall diferents dels nostres pares.
Altres diuen que som els inquilins
de l'hotel del llenguatge, i que primer
no va ser el Verb, que van ser les paraules.
Però tu dabs prou bé de la humitat
sobre les galtes, i el pessigolleig,
i aquell gest instintiu del teu rebuig
az la narca de festa i de desig
de una llengua frisosa que et llepa:
aquell primer recrd que saps que ets tu.
Des dels tres anys no saps el que és haver
de viure sense gos a casa teva:
vau anar creixent junts. i et va esperar,
va aprende a suportar sense cap queixa
les teves imperícies i efusions,
les precipitacions que el matractaven.
Un dia que els teus pares no et trobaven
a cap racó de casa, i no escoltaves
els seus reclams de desesperació,
al final et van veure refugiat,
adormit i abraçat a un cos pelut,
tots dos dormint a la seva caseta.
Poc a poc vas aprende a jugar amb ell,
a descobrir, també, els perills i els mails:
les urpes i les dents que deixen marques,
i les persecucions que et treien l'aire.
Et vas anar fent gran al seu costat,
i les necessitats del millor amic
van fer que descubrissis la rutina
d'haver de passejar-ho uns cops al dia,
tots els matins glaçats que es veu l'alè,
les tardes xafogosas de l'estiu,
o a sota d'un paraigua endut pel vent.
En tots aquets trajectes de silenci
acompanyat parlaves amb el gos
que et retardava o t'apressava el pas
a cada nova olor, a cada vell arbre,
però eren els moments més escaients
per retrobar-te i veure't més canviat
per escoltar-te i dir "no sembles tu".
El gos de la infantesa i joventut
va envellir i va quedar atüit al jaç,
li ncostava aisecar-se i caminava
aclofat de les potes del darrere,
fins que se't va morir de sentiment.
Molts gossos has tingut al cap dels anys,
i avui que ja tens fills que te'l passegen
—com si poguéssim dir que ja no és teu—,
encara borda algun matí de festa
si dorms massa, i et fa aixecar del llit,
i reclama sentir la teva mà
com reclama el poema l'escriptura.
Vol que la teva veu li done dolços,
que el cridi, el tregui, i rebre una mirada
des de dalt —la d'un ídol que es venera—,
ben quiet tombant el cap, amb gest d'espera.
Llavors podrà saber, tot i els oblits,
que estàs content de poder ser el seu amo,
i ell lladrarà per ser el gos del poeta.
El poema EL GOS DEL POETA pertenece al poemario inédito Ìdols de fang.
No he encontrado ninguna imagen del malogrado autor.
*Els derrotats Antologia de poetes morts. Jordi Julià
Premi de Poesia "Estabanell y Pahisa" y Energía S.A.
Omnium Cultural - Vall`wa Oriental 2002
