jueves, 23 de julio de 2026

Poetas de vida breve. 27 Pedro Casariego

Me duele Pedro Casariego, mordido por un tren en Aravaca


Pedro Casariego Córdoba (Madrid, 1955-1993), escribió su obra poética entre 1975 y 1986, luego se dedicó a producir su obra pictórica. Murió a los 37 años, «mordido por un tren hambriento», al arrojarse a las vías en la estación de Aravaca.

LA VIDA DUDADA

La vida dudada
                               la vida es tan corta
que un solo minuto
                        podría ocultarla.
                      Gimen de infinito
                  las catedrales
                       suben sus sombras
                                todo lo tapan
                      todas las vidas
                                                    también la espalda
del ángel sabio
                               también la nuca
         del escarabajo alto.
 Todo lo enlutan
                                  las vidas dudadas.
                Y la boca
          de la catedral tatuada
   grita de vidrio
y ensombrece el invierno.
                             Bendita condena
                                                        si nos alarga
                  porque el hombre enfermo
                                           ama la roca
                                   que lo endurece
                                                            ama el silencio
              que lo supera
                   también los dientes
                                                  y su ternura.
                              Campanas llaman
                   al campanario
                           y muy lejos
                                           remolino de carne
                 todo precio es poco
                           para lo que no acorta la vida.
                                    Alas débiles la vida
                                               se tambalea y nubla
                            la vida dudada
                                     un solo minuto.
                  La vida
                            tiembla en el campo de la esfinge
                       una llama de alegría
               contra un incendio vivo.
                                   La vida parte
                           hacia cielos enterrados
                                    cuidado con la vida
                            con la mujer que planta
                                 cipreses
                                              y tormentas huérfanas.
La vida hiere
                  la vida lanza
                         piedras de pájaro sin nido
                   contra las catedrales altas
                                    y saltan los cristales
                           se convierten en ceniza
                                             que nos abriga.
                         Para vivir lanzamos
                                   estas piedras peligrosas
                                            y sencillas
                        para vivir curamos
                                               los tatuajes y los campos.

Vivir
          bendito castigo
                        si nos lleva
                                      hacia el amor
                                    en almohadas
                                                      de roca y sangre.
Nada remedia
                             la ingratitud del olmo
                  la vida hiere
          nada riega
                       los abedules secos.
Corazones sin traje
               para vivir
    y el desierto resuena
         con nuestras pisadas.
       Mil pies tiene el camino
                         y nosotros quietos
               se yergue el camino
                                   y nosotros quietos
                                            para no morir.
                 La vida dudada
                          la misma vida otra vez.







Anuncio por palabras

                                                                para mi madre
                                                              octubre de 1983


Necesito chica que sepa planchar
mis labios con los suyos y tende
r su ropa eternamente junto a la
mía y quitar las manchas de mi c
orazón con su mirada  yo pondré
la mesa y la caricia en su ramo
de lunas y trataré de andar muy
                                                                 despacio
                                                                                   cuando
                                                                                                   ella
                                                                                                           no
                                                                                                                 tenga
                                                                                                                            prisa


Biografía

                             si
                                 alguna
                                               vez
                                                      muero
                   quiero azaleas encima de mí
                                quiero una ausencia de cruces
                                            azaleas encima de mí
 

                              si
                                  alguna
                                                vez
                                                        vivo
                    quiero azaleas para mis brazos
                                 quiero agua para las flores
                                              estrellas encima de mí





sábado, 18 de julio de 2026

Poetas de vida breve. 26 Gabriel Ferrater

 

Me duelen los poemas inacabados y los poetas suicidas como

 Gabriel Ferrater que no quiso cumplir los cincuenta.



Gabriel Ferrater Soler (Reus, 1922)  se quitó la vida en su piso de San Cugat ingiriendo una mezcla de barbitúricos y metiendo la cabeza en una bolsa de plástico 23 días antes de cumplir cincuenta años .



EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.

Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi
.




EL MUTILADO

Ya sé que no le quieres.
No lo digas a nadie
Los tres, si tú me ayudas,
guardamos el secreto.
Nadie más ha de ver
lo que tú y yo hemos visto.
Se esconderá de todas
las personas y cosas
que antes eran amigas.
Vendrán días de invierno,
muy lejos de las mesas
donde os servían antes
ostras y vino blanco.
En los días lluviosos
no mirará el asfalto
donde os habíais visto
cuando ibais a pie
porque no había taxis.
No abrirá más los libros
que le hablaron de ti:
ignorará qué dicen
cuando no hablan de ti.
Y sobre todo, puedes
estar segura, nunca
sabremos dónde está.
Él se irá confinando
en muy lejanas tierras.
Caminará por bosques
oscuros. No verá
la azagaya de luz
de la memoria súbita.
Y cuando esté tan lejos
que ya parezca muerto
podremos recordarle,
decir que no le amabas.
Ya no nos dolerá
ver que te necesita.
Será como un espectro
sin dolor y sin vida.
Tal la foto macabra
de una Gueule Cassie,
que orna un escaparate
y no nos sobresalta.
Pero ahora, silencio:
no alarmemos a nadie,
que no vean la herida
sangrante y purulenta.
Demos tiempo al olvido.
Callemos, y que nadie
-ni siquiera yo mismo-
recuerde que soy yo.

                   (Versión de Pere Gimferrer)






El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.



El secreto


Llegará el día más largo de algún larguísimo
verano. Muy de mañana, antes que el teléfono
llame a la playa o al bosque, nos iremos.
Entre el vaho de las calles recién regadas
atravesaremos la ciudad, hasta tomar
el tren más lento que salga. Bajaremos
en la tercera estación, en un pueblo
de tierra sin verdes. El disco rojo
de una taberna nos dará la señal.
Creeremos. Nos sentaremos, y todo el día,
sin mirar mientras nos miran, beberemos
la tibia cerveza del silencio.
Volveremos bien seguros de que ningún recuerdo
ha entrado en nosotros. Cuando encontremos
al primer amigo y, dentro de un bar encendido
de voces y manos, comprendamos que ese día
ha sido el del prodigio, que se han dicho
la palabra sencilla de los justos, y que los unos
han sabido creer a los otros cuando negaban
las horas de tantos años, y todos ríen,
reiremos también, y guardaremos el secreto.
Y más que nunca, cuando les llegue el tormento
del desgarrón del puro anochecer (cuando pisaran
caretas, y la piel al descubierto
les dijera todo el asco de cómo eran
antes: tal como habrán vuelto a ser)
y se hermanen todos dentro del odio mutuo,
callaremos. Que no sepa nadie
que no dijimos ni sentimos nada. Que puedan
odiarnos también, fraternalmente.

                          (Versión de José María Valverde)






Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.



POSEÍDO

Estoy más lejos que amándote. Cuando los gusanos
hagan una cenafría con mi cuerpo
encontrarán un regusto a ti. Y eres tú
quien indecentemente te has amado a través mío
hasta el límite: saciada de ti,
ahora te excitas, te me marchas tras
otro cuerpo, y me rehúsas la paz.
No soy sino la mano con la que tú tanteas.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)






domingo, 12 de julio de 2026

Poetas de vida breve. 25 Àlex Marc

 Permitidme recordar a los derrotados que descubrí en otro idioma nuestro

nutriendo una antología de poetas, muertos a una edad nada provecta

—Héctor, Andrea, Ismael, Anna, Toni, Àlex—,

cada cual con su trágica muerte y su circunstancia a cuestas.


Àlex Marc (Breda 1969 - Jerusalem, 2002)

Murió, mientras estaba de vacaciones en Jerusalem, a causa de una bala perdida en un fuego cruzado entre entre palestinos y soldados israelitas.

Había publicado tres libros:

L'hora morta (1996) Premio Festa d'Elx

La primavera seca (1998) Premio Ausiàs March.

Els arbres de la ciència (2001) Premio Carles Riba.


LA XOCOLATA DEL BERENAR

(Després de Pirandello)


Queden cada setmana per mednjar

xocolata amb un núvol alt de nata

i mper passar revista al coneguts

seguint la lliçó apresa de les mares,

mentre suquen melindros i croassants

a una pastisseria de la Rambla, 

i es donen una excusa per anar

aviat, sense sopar, de dret al llit.

Parlen de robes amples i dels cossos

que van tenir i que ja no semblen seus,

van criticant com viuen els seus fills

adolescents, i es queixen desl seus homes.

Però mai no es pregunten pel seus somnis,

i van desfent els seus secrets més grans

amb els grumolls i els tels de xocolata.

Quina de totes dues és fidel:

aquella que no estima el seu marit

perquè no va estimar-lo mai abans,

i tanmateix es queda al seu costat,

esclava de la llei, però pateix

maltractaments i ofenses d'amor propi,

o aquella que tampoc mai va estimar,

i enganya el seu marit, seguint, fidel,

un ideal d'amor en què va creure?

Fa temps que totes dues es coneixen,

fa temps que el berenar els és un costum:

hi ha qui la llet li va agrejant la cara, 

hi ha qui sonriu per cada nou suís. 


RATOLINS

Ha entrat un ratolí a la habitació

i no sabem com treure'l o matar-lo.

De nit, quan som ficats al llit tos dos,

sentim com va ratant a dins de l'armari

tota la roba que ja no poetem

i ens va agradar, les mantes i els llençols,

fins i tot la més íntima i suau.

Encara que un calfred ens glaça els ossos,

ens quedem abrigatas i ben calents

per poser escoltar bé com rauta portes

(que ens mantenien protegits, segurs),

com corre, si trenquem el seu silenci.

No temem res, però en violar la calma

ens sentim envaïts per un neguit,

que és saber que no estem perfectament

sols, que no hem tancat bé la casa nostra.

Hem probvat de parar-li esquers i trampes,

i verins que executin la condemna

per haver trasbalsat el son dels justos.

Potser demà o demà passat caurà

dins la ratera, i esperem un fat

nefast que ens deixi respirar tranquils.

Mentre creiem que tot cruixir és rosec,

vivim amb l'ai al cor pels ratolins

que faran cau i jaç del nostre món.


Estos dos poemas pertenecen al poemario inédito Els derrotats.

(El mismo título que ha elegido Jordi Julià para la antología que nos ocupa)


                        No he encontrado ninguna imagen de la malograda autora.


*Els derrotats Antologia de poetes morts. Jordi Julià

Premi de Poesia "Estabanell y Pahisa" y Energía S.A.

Omnium Cultural - Vallès Oriental 2002

jueves, 9 de julio de 2026

Poetas de vida breve. 24 Toni López

 Permitidme recordar a los derrotados que descubrí en otro idioma nuestro

nutriendo una antología de poetas, muertos a una edad nada provecta

—Héctor, Andrea, Ismael, Anna, Toni, Àlex—,

cada cual con su trágica muerte y su circunstancia a cuestas.



Toni López (Mollet, 1967-2002)

Murió apuñalado cuando intentaban atracarlo.

Había publicado dos libros:

Los dichos del mar (1996)

Epìgrames (2000)


(Haikús)


Ara que es hivern,

tanca porticons el vent:

fas sonar el poema.



Hi ha una feina prèvia,

lenta: a sotade la molsa

van creixent bolets.


Imagina objectes

que parlin de tu: un ninot

de neu, matí amb sol.


Kodak a les mans,

passa, mira pensa, guarda.

Retrata els instans.


Traginers que criden,

venedors que parlen massa.

Escriu en veu baixa


Estos poemas pertenecen al poemario inédito Haikús d'hivern.


                        No he encontrado ninguna imagen del malogrado autor.


*Els derrotats Antologia de poetes morts. Jordi Julià

Premi de Poesia "Estabanell y Pahisa" y Energía S.A.

Omnium Cultural - Vallès Oriental 2002

viernes, 3 de julio de 2026

Poetas de vida breve. 23 Anna Sol

 Permitidme recordar a los derrotados que descubrí en otro idioma nuestro

nutriendo una antología* de poetas^, muertos a una edad nada provecta

—Héctor, Andrea, Ismael, Anna, Toni, Àlex—,

cada cual con su trágica muerte y su circunstancia a cuestas.


Anna Sol (Salou, 1976 - Muqdiidho, Samalia, 2001)

Murió en circunstancias aún no esclarecidas siendo cooperante de una ONG 

Publicó un solo libro: El verd i el negre, 1999



(Tankes)


Al seu xiscle es paren

tots els cotxes, i ens fetillen

llums que giren àmbar.

És potser la mort que ve,

potser la vida que passa.



Dins de la ciutat, 

dins d'una balena grisa,

no ens ofega l'aigua

sinó fum i soledat, 

fins que arribi el nostre Ahab.



Hi ha qui esnifa cola.

Hi ha qui ven i compra amor.

Hi ha un borratxo al port.

Hi ha qui sap que no té un lloc,

i un mariner sed que toca.



Inmigrants que ocupen

carrers de tristesa i donen

vida a casas fosques.

Han cregut veure la sort

voltant per les places nostres.



T'has perdut pels barris

baixos que són d'altres races,

jurant no tornar.

Vas a trobar-te amb els teus,

els meus no em voldran trobar.


Estos poemas pertenecen al poemario inédito Vius entre l'aire.


                        No he encontrado ninguna imagen de la malograda autora.



*Els derrotats Antologia de poetes morts. Jordi Julià

Premi de Poesia "Estabanell y Pahisa" y Energía S.A.

Omnium Cultural - Vallès Oriental 2002

viernes, 26 de junio de 2026

Poetas de vida breve. 22 Ismael Fuster

 Permitidme recordar a los derrotados que descubrí en otro idioma nuestro

nutriendo una antología* de poetas, muertos a una edad nada provecta

—Héctor, Andrea, Ismael, Anna, Toni, Àlex—,

cada cual con su trágica muerte y su circunstancia a cuestas.

Ismael Fuster (Sant Celoni, 1971 - Tarragona, 2000)

Murió o, en todo caso, quedó totalmente incapacitado para cualquier actividad, en un accidente de tráfico en el que perdió la vida su compañera Andrea Hollenberg.

Publicó tres libros:

Carrers molls (Premio Joan Duch, 1994), L'escultor d'ombres (Premio Màrius Torres, 1995) y El músic cec (Premio Divendres culturals, 1997)     


EL GOS DEL POETA


Alguns diuen que som un inconscient

escrit com un discurs, des que ens vam veure

al mirall diferents dels nostres pares.

Altres diuen que som els inquilins

de l'hotel del llenguatge, i que primer

no va ser el Verb, que van ser les paraules.

Però tu dabs prou bé de la humitat

sobre les galtes, i el pessigolleig,

i aquell gest instintiu del teu rebuig

az la narca de festa i de desig

de una llengua frisosa que et llepa:

aquell primer recrd que saps que ets tu.

Des dels tres anys no saps el que és haver

de viure sense gos a casa teva:

vau anar creixent junts. i et va esperar,

va aprende a suportar sense cap queixa

les teves imperícies i efusions,

les precipitacions que el matractaven.

Un dia que els teus pares no et trobaven

a cap racó de casa, i no escoltaves

els seus reclams de desesperació,

al final et van veure refugiat,

adormit i abraçat a un cos pelut,

tots dos dormint a la seva caseta.

Poc a poc vas aprende a jugar amb ell,

a descobrir, també, els perills i els mails:

les urpes i les dents que deixen marques,

i les persecucions que et treien l'aire.

Et vas anar fent gran al seu costat, 

i les necessitats del millor amic

van fer que descubrissis la rutina

 d'haver de passejar-ho uns cops al dia,

tots els matins glaçats que es veu l'alè, 

les tardes xafogosas de l'estiu,

o a sota d'un paraigua endut pel vent.

En tots aquets trajectes de silenci

acompanyat parlaves  amb el gos

que et retardava o t'apressava el pas

a cada nova olor, a cada vell arbre,

però eren els moments més escaients

per retrobar-te i veure't més canviat

per escoltar-te i dir "no sembles tu".

El gos de la infantesa i joventut

va envellir i va quedar atüit al jaç,

li ncostava aisecar-se i caminava

aclofat de les potes del darrere,

fins que se't va morir de sentiment.

Molts gossos has tingut al cap dels anys,

i avui que ja tens fills que te'l passegen  

—com si poguéssim dir que ja no és teu—,

encara borda algun matí de festa

si dorms massa, i et fa aixecar del llit,

i reclama sentir la teva mà

com reclama el poema l'escriptura.

Vol que la teva veu li done dolços,

que el cridi, el tregui, i rebre una mirada

des de dalt —la d'un ídol que es venera—,

ben quiet tombant el cap, amb gest d'espera.

Llavors podrà saber, tot i els oblits,

que estàs content de poder ser el seu amo,

i ell lladrarà per ser el gos del poeta.


El poema EL GOS DEL POETA pertenece al poemario inédito Ìdols de fang.


                        No he encontrado ninguna imagen del malogrado autor.


*Els derrotats Antologia de poetes morts. Jordi Julià

Premi de Poesia "Estabanell y Pahisa" y Energía S.A.

Omnium Cultural - Vall`wa Oriental 2002

Poetas de vida breve. 27 Pedro Casariego

Me duele Pedro Casariego, mordido por un tren en Aravaca Pedro Casariego Córdoba ( Madrid , 1955-1993), escribió su obra poética entre 1975...