Poetas de vida breve. 13 Maria Mercé Marçal

 Em dolem Carmen Jodra i Maria Mercé Marcal

unides per el cáncer, la filologia clásica i altres dimonis.

Maria-Mercè Marçal neix el 1952, circumstancialment a Barcelona, pèro ella es considera originària d’Ivars d'Urgell. Es llicencia en Filologia Clàssica. Mor, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

SOLSTICI

El teu sexe i el meu són dues boques.
No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d’ametlla viva!
Quina parla, amb relletn de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els nostres sexes,

amor, són dues boques. I dos sexes
ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l’eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:
avarem-hi el desig d’escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.
Boques, coralls en llacuna de molsa
on l’hora peix l’atzar i perd la brida.

Som on l’hora i l’atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l’entrecuix, boques.
Tot çés un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.
Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes

i pinta de carmí flames de molsa.
Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!
Que facin el solstici els nostres sexes,
que el cor tranformi en pluja tota brida!
Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes!

8 DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

 

 Covava l’ou

Covava l’ou de la mort blanca
sota l’aixella, arran de pit
i cegament alletava
l’ombra de l’ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç

on lleva el crit.

Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai

de l’ombra.

Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la

mancança.

Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

 

 

    

     DE PARAR I DESPARAR TAULA

Amor, saps?, tot avui, la meva porta frisant per fer-te pas s'obria sola. S'han omplert de viandes plats i taula. Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. El julivert s'ha refet. (El rellotge toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa   avui no sembla la mateixa casa. Creix l'orenga i s'enfila per la porta. La fruita accepta el repte del rellotge. (Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!) A l'aigüera vessunya un somni d'aigua i plou desig a raig sobre la taula.   Amor…(Les set: no véns. Sota la taula s'amaguen els neguits: Fora de casa la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua acaronant rajoles! Pany i porta com floriran quan tu arribis! Sola- ment vull que calli aquest rellotge.   Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge que amb minuts i segons paro la taula. Toco les vuit i, del cap a la sola de la sabata, sento que la casa ja no sé si és meva. Per la porta fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.   Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua gebrada a les agulles del rellotge. Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta. Per encobrir neguits ja no tinc taula. Trenco el mirall i em rediu que sóc sola. Puja el desig i clivella la casa.   Per les escletxes, veus?, fujo de casa, raiera d'aquest foc que invoca l'aigua. (Vindràs quan morirà l'hora més sola?) La fruita perd l'aposta amb el rellotge i la tardor fa el ple damunt la taula. Res no troba sortida per cap porta.   La nit truca a la porta i ve ben sola: Desparo taula i nego dins de l'aigua desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.